Petit article publicat a la secció en català de The Conversation sobre el dret a l’ombra.
Tenim dret a l’ombra en les ciutats?
Publicat: 29 Juliol 2026 07:52 CEST
«Les urbs modernes han estat guiades per l’higienisme, posant l’obertura al sol de les ciutats al centre de l’urbanisme i l’enginyeria. Però les onades de calor extrema obliguen a reflexionar sobre el dret a l’ombra.»
Heu intentat anar al parc amb criatures un matí d’estiu? Haureu comprovat una realitat esfereïdora. En el nostre passeig trobem carrers insolats amb paviments escalfats, o parcs infantils que són graelles de cautxú i metall sota un sol abrusador.
Aquesta experiència reflecteix un problema conegut per urbanistes i climatòlegs. Les nostres ciutats modernes han esdevingut “sarcòfags infraestructurals”. És a dir, hem segellat els sòls sota gruixudes capes d’asfalt i formigó.
Aquest tancament asfixia el metabolisme subterrani i actua com un parany de calor. Així disparem l’efecte illa de calor urbana i ens exposem a una insolació extrema. Però, com hem arribat fins a aquesta vulnerabilitat absoluta?
Des del segle XIX, la urbanització moderna va estar guiada per l’higienisme. Aquesta visió va enderrocar barris medievals de carrers estrets i sinuosos. L’objectiu era obrir les ciutats al sol i a l’aire lliure.
El sol com a centre de les nostres ciutats
Sota la premissa de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà que “el sol és la salut”, l’urbanisme va prioritzar la mobilitat. El segle XX no ha fet sinó aprofundir aquest problema. La tràgica onada de calor de l’any 2003 va evidenciar una crua realitat. Aquest model ens aboca a una catàstrofe crònica i creixent.
Avui, ciutats com Barcelona o Sevilla assagen plans per adaptar-se. Les ombres, menyspreades per aquest “urbanisme solar”, reben ara una atenció renovada. Els umbracles, tendals i para-sols tornen per fer els carrers més habitables.
Com la calor amplifica les desigualtats
L’antropòleg i filòsof Bruno Latour parlava de “mutació climàtica” per descriure allò que el debat científic anomena l’Antropocè. Aquesta és l’era de l’afectació planetària dels éssers humans a causa d’una forma de vida moderna dependent d’energies fòssils. Ell contraposava aquest terme a la idea de crisi.
Una crisi es pot revertir, però una mutació implica una transformació ecològica irreversible. L’impacte d’aquesta mutació profunda, però, està lluny de ser homogeni. La calor extrema funciona com una lent que amplifica les desigualtats socials existents.
Així ho demostra l’Índex de Vulnerabilitat al Canvi Climàtic (IVAC). Aquest instrument de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, creat al 2021, analitza l’impacte de les altes temperatures. Ens ensenya com la qualitat de l’habitatge i la pobresa energètica són factors decisius.
Aquestes són variables sociodemogràfiques que determinen qui pateix més la calor. Hem de repensar l’urbanisme posant la vulnerabilitat al centre. Les onades de calor condemnen moltes persones a un “aïllament fatal” dins de casa.
Per això, recuperar el carrer en aquests contextos és fonamental. Alhora, els espais públics sotmeten els vianants a insolacions brutals. Les persones que treballen a l’aire lliure ho pateixen d’una manera molt intensa.
L’accés a l’ombra ha esdevingut, doncs, una necessitat urbana innegociable per protegir els cossos més vulnerables. És a dir, totes aquelles vides que l’urbanisme modern i la seva irradiació total han marginat.
Solucions ‘low tech’: l’oda a l’ombra
Les diferències de temperatura entre un indret ombrejat i un d’assolellat són abismals. Cal assenyalar, però, que no totes les ombres són iguals. L’evapotranspiració i el fullatge dels arbres ofereixen un confort tèrmic molt superior.
Davant l’emergència climàtica, el debat urbanístic recepta plantar arbres. Tant de bo aquesta fos la solució definitiva. Tanmateix, dins d’aquests sarcòfags infraestructurals, els arbres viuen connectats amb xarxes de suport vital.
Les ciutats pateixen sequeres recurrents i limitacions d’espai al subsol. Per tant, no podem dependre exclusivament de la vegetació. Ens cal desplegar tota una sèrie de mesures alternatives.
L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, va convocar fa uns anys un concurs arquitectònic per generar prototips d’ombra efímera. Amb aquells aprenentatges, l’Ajuntament ha desplegat un pla amb estructures estàndard.
Però, potser, estem oblidant el caràcter mundà de fer ombra? Aquest procés va revelar com es pot crear ombra amb molt pocs recursos. Llavors, per què no fer servir solucions low tech o autoconstruïdes?
Això ens permetria retornar a solucions arquitectòniques ancestrals com la medina mediterrània. Aquells carrers estrets eren una gran oda a l’ombra.
També podem revitalitzar els umbracles clàssics i la protecció popular.
Tanmateix, la implementació d’aquestes mesures és molt complexa dins dels codis urbanístics actuals. Aquests codis, però, van ser concebuts per a un escenari climàtic ja obsolet. Per exemple, moltes ordenances continuen exigint l’ús de paviments impermeables i d’estructures d’alumini en lloc de fusta. En aquest context, com podríem articular un veritable dret a l’ombra?
Un dret a l’ombra?
Els historiadors Christophe Bonneuil i Jean-Baptiste Fressoz parlen dels problemes als quals ens aboca una governança altament institucionalitzada per respondre a la crisi ecològica. Sovint, grups d’experts monopolitzen les decisions i això ralentitza i limita les possibilitats d’acció.
Aquests experts determinen quines solucions són viables i qui mereix protecció. Alhora, releguen la ciutadania a un paper purament passiu i expectant. Per contrarestar aquesta dinàmica, a la UOC estem desplegant un projecte d’investigació-acció.
L’objectiu del treball és repoblar la imaginació urbana col·lectiva amb processos oberts i de diàleg. Amb estructures per ombrejar temporalment indrets insolats, volem crear vertaders parlaments urbans. L’objectiu no és solucionar tècnicament la insolació, sinó obrir un debat ciutadà per expressar els problemes concrets que l’urbanisme solar causa a una gran diversitat de cossos.
Així volem articular una conversa pública oberta sobre l’impacte quotidià de viure en aquests sarcòfags infraestructurals i debatre un esborrany d’Ordenança pel Dret Urbà a l’Ombra (DRETUMB).
Inspirats per ficcions legals com el Parlament del Loira, aquest text legal especulatiu entén l’ombra com un bé comunal de totes les persones i éssers vius expulsats i exposats per l’ordre solar de l’urbanisme modern, com ara les persones que treballen a l’exterior. L’ordenança reivindica l’habitabilitat de tota la comunitat biòtica urbana i denuncia l’expulsió a la qual ens aboca l’urbanisme solar.
La veritable potència d’aquesta dinàmica participativa és una aposta per democratitzar la gestió i la intervenció de la redirecció ecològica que requereix la calor urbana. Necessitem desmantellar pam a pam els sarcòfags infraestructurals en què vivim per convertir-los en espais de refugi.
Per fer les ciutats d’avui habitables, cal desplaçar l’urbanisme solar desplegant formes d’autoprotecció cap a una sobirania climàtica popular.
