L’escriptor i assagista libanès Camille Ammoun, expert en ciutat i canvi climàtic, imparteix un seminari sobre la capacitat de les ciutats per adaptar-se a la calor extrema. A partir del cas de Dubai, que ha estudiat en profunditat des de la literatura i els estudis urbans, el seminari també aborda la relació entre crisi climàtica, governança democràtica i desigualtat social.
Mentre el planeta s’acosta ràpidament al límit d’1,5 graus centígrads d’escalfament, les ciutats europees ja pateixen els efectes cada vegada més intensos de la calor extrema. Aquest impacte afecta la salut de les persones, les infraestructures i el funcionament dels serveis públics. Segons estimacions publicades per The Guardian, l’estiu de 2026 ha deixat almenys 35.000 morts a Europa per causes atribuïbles a la calor. Els incendis forestals al sud de França i a la península Ibèrica, així com la disminució del cabal dels grans rius europeus, són altres manifestacions d’un clima cada vegada més extrem. Davant d’aquest escenari, la pregunta sobre com preparar-nos per viure amb temperatures extremes pren una nova dimensió: seguiran sent habitables les nostres ciutats? Quins límits té la nostra capacitat d’adaptació? I quin cost social té?
En aquest context, les ciutats de la península Aràbiga ofereixen un cas d’estudi especialment revelador. Són ciutats que conviuen des de fa dècades amb les condicions climàtiques extremes i sovint s’han presentat com un model que hi respon amb cert èxit. Tot i això, cal parar atenció als seus límits i contradiccions, ja que és un model extremadament dependent de les energies fòssils i de l’ús intensiu de recursos, i que s’ha desenvolupat sobre una forta desigualtat social.
A partir de la seva experiència com a investigador en sostenibilitat i governança climàtica a Beirut i Dubai, Ammoun analitza les contradiccions del model Dubai, molt present en la imaginació urbana dels nostres temps. El seminari planteja una reflexió sobre la viabilitat de la vida urbana en un planeta més càlid i sobre la relació entre adaptació, desigualtat social i formes de governança.
Places limitades. Cal enviar un correu amb una breu presentació i que expliqui l’interès a participar-hi a l’adreça residentcccb@cccb.org.
Aquesta activitat forma part de Resident CCCB, el programa de residències internacionals del CCCB en col·laboració amb la UOC i amb el finançament de la Fundació Privada MIR-PUIG.
Inscripció gratuïta. Les palces són limitades, cal sol·licitar la inscripció enviant correu amb una breu presentació i que expliqui l’interès a participar-hi a l’adreça residentcccb@cccb.org.
Coordinado junto con mi colega Rubén Gómez Soriano (iHC-UAB), este ciclo nace con el propósito de fomentar un diálogo activo entre los estudios (sociales) de la ciencia y la tecnología (STS) y las historias de las ciencias que permita explorar confluencias, fricciones y métodos compartidos.
En cada sesión, una o varias personas presentarán una selección de textos clásicos o influyentes que han sido claves para su práctica investigadora. El objetivo es que estos textos —que no serán necesariamente de nicho, sino con capacidad de abrir preguntas generales— sirvan como punto de partida para pensar en común, fortalecer un programa de intereses compartidos e identificar puntos de desacuerdo, poniendo en juego las distintas formas de investigar: historiográfica, etnográfica u otros.
Con la voluntad de que estos encuentros sean transversales, cada sesión se celebrará en el centro al que no pertenezcan las personas que la conducen: cuando presenten investigadores del iHC-UAB nos encontraremos en la UOC y cuando presenten investigadores de la UOC nos encontraremos en el iHC-UAB —de ahí el nombre de «invitaciones cruzadas». El ciclo busca también empezar a construir un territorio compartido que funcione como dispositivo formativo en los cruces de los STS y la historia de la ciencia, apuntando hacia un horizonte común: ¿un canon de lecturas y referencias?
Invitación cruzada 1: Facing Gaia de Bruno Latour
En la primera sesión conversaremos en torno al pensamiento del filósofo y antropólogo Bruno Latour (1947-2022). Antiguo director del máster en artes políticas de Sciences Po, Latour fue un pensador francés clave en la fundación de los Estudios de la Ciencia y la Tecnología (STS). Su extensa obra, desde sus pioneras etnografías de laboratorio a las grandes reflexiones sobre la modernidad, ha transformado la forma de investigar la práctica científica. En su etapa final, dedicó grandes esfuerzos a generar dispositivos para hacer aterrizar a la modernidad, reimaginando la política ante la catástrofe ecologica y reflexionando sobre cómo hacer frente a la actual «mutación climática».
Tomás Criado nos invita a adentrarnos en la obra de Latour a través de la lectura de los cuatro últimos capítulos de Facing Gaia: Eight lecturas on the New Climatic Regime (Bruno Latour, Polity Press, 2017): «Fifth Lecture: How to convene the various peoples (of nature)?» (pp. 146-183), «Sixth Lecture: How (not) to put an end to the end of times?» (pp. 184-219), «Seventh Lecture: The States (of Nature) between war and peace» (pp. 220-254) y «Eighth Lecture: How to govern struggling (natural) territories?» (pp. 255-292).
Se trata de una obra de calado etnográfico e historiográfico en la que Latour discute el impacto de las irrupciones de Gaia en los conceptos modernos de la política. Los textos destacan por la relevancia otorgada a la experimentación artística para analizar las controversias ecológicas no como debates abstractos, sino como conflictos territoriales en los que la habitabilidad está en juego. En particular, discutiremos qué son los modernos como pueblo y cómo la emergencia del Nuevo Régimen Climático nos obliga a redefinir el conflicto político, abandonando la vieja separación entre naturaleza y cultura.
[CAT] El proper 14 de novembre, de 10:00 a 14:00 h, el Departament d’Umbrologia us convida a una nova activació d’«Ombres sensibles» al Canòdrom
Aquest taller serà un espai obert d’estudi, sensibilització i debat sobre com pensar la protecció davant l’emergència climàtica des de les ombres. A través d’aquesta jornada volem posar al centre la importància de construir una veritable sobirania climàtica popular des de l’ombra.
La resposta de les ciutats al canvi climàtic no s’ha de pensar només de manera reactiva quan fa un sol de justícia o patim onades de calor, necessitem aprendre a pensar les nostres ciutats des de l’ombra i la seva estacionalitat durant tot l’any i, potser, convertir-nos, en aquest procés, en un nou poble: un poble de les ombres?
Dissabte 14 de novembre, 10:00-14:00 h | Plaça del Canòdrom (Entrada lliure amb inscripció)
10:15 h | Vinc a recordar que tornaré (davant de l’entrada)
Recorrerem el traçat de l’antic circuit de llebrers guiats per un relat sobre història, percepció tèrmica i temps cíclic. Una caminada per connectar amb la memòria i imaginació de la xafogor passada i futura, plasmant les sensacions en una postal com a fragment de memòria compartit.
11:00-11:15 Descans
11:15 h | Ombra d’ombres (Grades, 1a planta)
Connectarem amb les veus de l’opacitat del passat per invocar i projectar les ombres que ens doten de sentit. Un ritual d’escolta i dibuix («com és i on arrela la teva ombra que et recera?»), explorant formes ancestrals i ‘low tech’ d’opacitat digital davant d’un món que redueix vivències a dades.
12:15-12:30 Descans
12:30 h | L’oracle de les incerteses (Sala Ada Lovelace, planta baixa)
Ens endinsarem en penombra per suspendre certeses i atendre allò que encara no sabem percebre, anomenar o imaginar. Activarem la intuïció i noves complicitats amb allò desconegut, teixint en cercle un cadàver exquisit col·lectiu que esdevingui veu coral i obri preguntes.
13:30-14:00 Tancament i comiat
El Departament de Umbrologia: una institución especulativa para el estudio y la intervención de la vida urbana de las sombras.
[ESP] Este taller será un espacio abierto de estudio, sensibilización y debate sobre cómo pensar la protección frente a la emergencia climática desde las sombras. A través de esta jornada queremos situar en el centro la importancia de construir una verdadera soberanía climática popular desde la sombra.
La respuesta de las ciudades al cambio climático no debe pensarse solo de manera reactiva cuando cae un sol de justicia o sufrimos olas de calor; necesitamos aprender a pensar nuestras ciudades desde la sombra y su estacionalidad durante todo el año y, tal vez, convertirnos en este proceso en un nuevo pueblo: ¿un pueblo de las sombras?
Sábado 14 de noviembre, 10:00-14:00 h | Plaça del Canòdrom (Entrada libre con inscripción previa)
10:15 h | Vengo a recordar que volveré (frente a la entrada)
Recorreremos el trazado del antiguo canódromo / circuito de galgos guiados por un relato sobre historia, percepción térmica y tiempo cíclico. Una caminata para conectar con la memoria y la imaginación del bochorno pasado y futuro, plasmando las sensaciones en una postal como fragmento de memoria compartido.
11:00-11:15 Descanso
11:15 h | Sombra de sombras (Gradas, 1.ª planta)
Conectaremos con las voces de la opacidad del pasado para invocar y proyectar las sombras que nos dotan de sentido. Un ritual de escucha y dibujo («¿cómo es y dónde echa raíces la sombra que te cobija?»), explorando formas ancestrales y low-tech de opacidad digital frente a un mundo que reduce vivencias a datos.
12:15-12:30 Descanso
12:30 h | El oráculo de las incertidumbres (Sala Ada Lovelace, planta baja)
Nos adentraremos en la penumbra para suspender certezas y atender aquello que todavía no sabemos percibir, nombrar o imaginar. Activaremos la intuición y nuevas complicidades con lo desconocido, tejiendo en círculo un cadáver exquisito colectivo que se convierta en voz coral y abra preguntas.
13:30-14:00 Cierre
El Departamento de Umbrologia es una institución especulativa para el estudio y la intervención de la vida urbana de las sombras.
En nuestra sesión discutiremos sobre cómo observar, interpretar y cuestionar los espacios que habitamos: ¿Cómo leemos un territorio antes de intervenir en él? ¿Qué queda fuera de campo? ¿Qué relaciones, tensiones y posibilidades pueden abrir otras formas de habitar y transformar la ciudad?
Nos hace particular ilusión compartiremos mesa y debate con dos iniciativas de las que tenemos muchas ganas de aprender:
MAD – Center for Spatial Justice (Estambul): Trabajan desde la investigación crítica, las prácticas artísticas y la acción comunitaria para visibilizar las injusticias espaciales y afrontar los retos urbanos y medioambientales actuales. URL: https://mekandaadalet.org/en/
Sitesize (Barcelona): Colectivo que investiga las intersecciones entre creación artística, territorio e imaginación transformadora, promoviendo procesos autónomos de producción cultural y aprendizaje colectivo. URL: https://sitesize.net/
Desde la justicia espacial hasta el derecho a la sombra, cruzaremos nuestras prácticas para aprender a leer aquello que a menudo pasa desapercebido en el tejido urbano y explorar las grietas que permiten abrir nuevas formas de acción.
El próximo 6 de noviembre de 2026 participaré en la jornada, presencial y en línea, La irrupción del refugio climático: la protección climática como condición de la habitabilidad en el Antropoceno.
En un contexto de creciente inestabilidad climática, los refugios climáticos se están convirtiendo en una figura central de las políticas urbanas de adaptación. Pero al mismo tiempo que se formulan sus funciones como dispositivo de protección frente al calor extremo, ¿qué posibilidades abren para reinventar colectivamente nuestras formas de habitar y protegernos en un mundo cada vez más incierto? ¿Qué promesas, deseos y límites acompañan su rápida expansión?
La jornada reunirá a investigadoras, investigadores y profesionales de diferentes instituciones para explorar estas cuestiones y reflexionar sobre las posibilidades que abren los refugios climáticos como espacios de experimentación colectiva, acción climática y profundización democrática.
El evento se celebrará en la Facultade de Ciencias Políticas de la Universidade de Santiago de Compostela y contará con un formato híbrido, permitiendo la asistencia tanto presencial como en línea. Quienes deseen asistir pueden inscribirse a través del formulario habilitado.
En este encuentro, presentaré mi ponencia titulada Refugios de la especulación colectiva: Cómo reclamar la soberanía climática popular, donde hablaré de algunas de las reflexiones a las que venimos dando forma en el Departamento de Umbrología.
Quiero agradecer muy especialmente a Brais Estévez y Julia Hidalgo por su amable invitación a formar parte, aunque sea a distancia, de este espacio de diálogo y reflexión.
Thanks to the wonderful invitation by Alice-Sophie Sarcinelli (CERLIS) and Cristiana Giordano (University of California Davis). On November 4, I will be in Paris to present Putting solar urbanism in suspension. The right to shade as a terrestrial legal uprising as part of the research seminar Anthropologie des institutions au prisme des pratiques ethnographiques créatives, developed in the framework of the Art-e-Fact project (Artistic Approaches to Ethnographic Facts on Institutions), which explores how creative ethnographic practices can revitalize the anthropology of institutions.
The session will take place from 13:30 to 15:30 in the Salle Margaret Maruani (45, rue des Saints-Pères, 75006 Paris), organized by Université Paris Cité / CERLIS.
The event is open to external colleagues upon registration. If you wish to attend, please email alice.sarcinelli AT u-pariscite.fr
Here you have the details of my talk:
Putting solar urbanism in suspension. The right to shade as a terrestrial legal uprising
Cities globally have revitalised shade to adapt to rising temperatures and heat island effects. Since 2023, the metropolitan area of Barcelona has become one such experimental arenas, unfolding an ambitious climate action plan. Beyond planetary CO2 concentrations, urban heat points directly to the hard-surface public spaces that Barcelona developed into a world-renown model of Mediterranean public space design: turning the city into an ‘infrastructural sarcophagus’ where trees cannot easily be planted. Current municipal actions attempt to tackle this Euro-American ‘solar urbanism’ through standardised artificial awnings. Attempting to go beyond a physicalist understanding of heat adaptation and its associated technocratic governmentality, since 2024 I co-curate a para-ethnographic space of collective inquiry: The Department of Umbrology, a speculative institution studying and intervening in the urban life of shades. Working in a transdisciplinary team—including UOC’s CareNet anthropologists and sociologists and DARTS’s digital art researchers, Arquitectura de Contacte’s architectural practitioners, Nusos’ environmental scientists, and Laboratorio de Pensamiento Lúdico’s speculative artists—our inquiries explore urban shades not just as the absence of light, but as generative, speculative atmospheres of care where alternative ways of inhabiting the city with their aesthetic vernaculars, urban symbolisms and cultural solidarities are forged. Inspired by the ‘terrestrial legal uprisings’ of Camille de Toledo’s Parlement de Loire and The international of rivers––exploring how to grant rights to infrastructural ecologies and territories––, we have prototyped nomadic architectural shade infrastructures to host what we call ‘disputations in the shade:’ solar-protected street parliaments where to discuss umbrological grievances and a potential municipal law for the right to shade. These open temporary democratic spaces where residents, professionals, and local collectives reclaim their popular climatic sovereignty and that of companion species to terraform their surroundings for wider urban planetary habitability: a hands-on approach to put solar urbanism in suspension?
Allò tel·lúric, del llatí tellus, la terra, designa alhora el que pertany a la terra i el que la sacseja. Pensar avui des d’aquesta doble accepció vol dir reconèixer que la crisi ecosocial no és només una crisi de recursos, d’emissions o d’eficiència. És també una crisi de les formes amb què imaginem, representem i habitem el planeta. Les crisis ecològiques contemporànies no es poden abordar només des d’una perspectiva tècnica o de sostenibilitat aplicada. Demanen també revisar críticament els imaginaris que sostenen les infraestructures digitals, les maneres de visualitzar i modelitzar el planeta, les polítiques de la interfície i les relacions entre cossos, afectes i entorns més-que-humans.
Imaginaris tel·lúrics reuneix tres artistes-investigadors i els grups de recerca MEDIACCIONS, CARENET, MEDUSA i PACTS de la Unitat TRÀNSIC de la UOC en una jornada de treball compartit. Volem qüestionar la narrativa del solucionisme tecnològic i explorar nous imaginaris que vinculin la materialitat de la tecnologia amb els límits biosfèrics.
Cada bloc combina la presentació de les pràctiques artístiques d’un convidat amb un diàleg creuat entre investigadors dels grups, l’artista i el públic assistent.
Tres terrenys: superfície, més-que-humà i infraestructura. Cada bloc el dinamitzen dos investigadors de grups diferents;
Bloc 1 · Visualitat, paisatge i superfície
Amb Abelardo Gil-Fournier. Dinamitzen Tomás Criado (CARENET) i Elisenda Ardèvol (MEDIACCIONS)
Com les tecnologies de la imatge i els satèl·lits produeixen una manera de veure la Terra que separa l’observador de l’ecologia. Una exploració de les imatges que produeixen el territori i el paisatge des de la materialitat de la llum i del suport, i de la superfície com a espai polític.
Bloc 2 · Imaginaris ecològics i escolta del més-que-humà
Amb Paula Bruna. .Dinamitzen Andrés Burbano (PACTS) i Miguel Rivas (MEDUSA).
Des de les interaccions entre art, ecologia política i ficció especulativa, explorem el Plantocè i les perspectives més-que-humanes en ple Antropocè: una observació sensible de l’entorn on l’art i la tecnologia no serveixen per vigilar, sinó per traduir els ritmes de la vida, amb èmfasi en la regeneració i la cura.
Bloc 3 · Materialitat digital i infraestructures crítiques
Amb Mario Santamaría.Dinamitzen Pau Alsina (PACTS) i Efrain Foglia (MEDIACCIONS).
El cost ambiental darrere del «núvol»: les xarxes físiques de dades, el consum energètic d’internet i com la tecnologia crítica pot fer visibles aquestes realitats per afavorir una educació digital responsable.
Programa
Hora
Activitat
9.00 – 9.30
Acollida i cafè
9.30 – 10.00
Benvinguda (els quatre grups)
10.00 – 11.00
Bloc 1 · Visualitat, paisatge i superfície – Abelardo Gil-Fournier
11.00 – 12:00
Bloc 2 · Imaginaris ecològics i escolta del més-que-humà – Paula Bruna
12.00 – 12.15
Pausa
12.15 – 13.15
Bloc 3 · Materialitat digital i infraestructures crítiques – Mario Santamaría
13.15 – 14.15
Diàleg final: preguntes compartides i agenda comuna
14:15 – 14:30
Cloenda
* MEDIACCIONS participa a través del projecte Abrir el Futuro: Imaginarios Emergentes de Naturaleza ante la Crisis Climática y Medioambiental (PID2024-159564NB-I00 MICIU/AEI/FEDER, UE)
*PACTS participa a través del projecte MAAST_ES: Arqueología de los medios del arte, la ciencia y la tecnología en España (PID2025-176120NB-I00 MICIU/AEI/FEDER, UE)
El proyecto Ciudades que envejecen: Los futuros del urbanismo de la edad avanzada en el litoral español (financiado por la Beca Leonardo de Investigación Científica y Creación Cultural 2024 de la Fundación BBVA entre octubre 2024 y octubre 2026) ha tenido dos objetivos principales: (1) estudiar etnográficamente los retos técnicos y las experiencias del envejecimiento urbano en el litoral de Barcelona, en un momento peculiar en el que las crisis demográficas, de vivienda y medioambientales confluyen en una tormenta perfecta para el urbanismo; y (2) explorar un dispositivo metodológico (en formato juego de mesa) para elicitar la futurización participativa del urbanismo de la edad avanzada. Con este dispositivo participativo, principal resultado del proyecto, buscamos mantener abierta una pregunta fundamental para el futuro del buen envejecer: ¿quiénes y cómo podrán rediseñar las ciudades que envejecen del futuro? Esta tarea requiere trabajar activamente por un buen envejecer que sea genuinamente plural, divergente y atento a las desigualdades y grandes diversidades que atraviesan la vejez hoy. Esperamos que los materiales aquí reunidos sirvan no solo para dinamizar procesos de imaginación colectiva, sino también para elicitar un tejido duradero de relaciones entre la administración, la investigación y el activismo asociativo de las personas mayores. Confiamos en que los resultados empíricos y metodológicos que este trabajo reúne ayuden a explorar modos de gobernanza novedosos para el buen envejecer, tanto en el litoral de Barcelona como en cualquier otro territorio dispuesto a soñar y construir el porvenir del envejecer urbano.
As part of the first international conference organized by STS-CAT on 3rd-5th February, 2027 titled “STS Encounters in the Mediterranean”, Pablo Alonso, Alejandro Limpo and myself will be hosting a panel called Devicing Ecologies: How to Care for the Mediterranean Anthropocene? (see more info below)
Panel 11: Devicing Ecologies: How to Care for the Mediterranean Anthropocene?
Convenors: Tomás Criado, Pablo Alonso García, Alejandro Limpo
Modernity transformed the world into a site of intensive exploration and exploitation, rendering the atmosphere, oceans, and the complex infrastructural networks we inhabit into mere backdrops for human political and cultural life. In the Anthropocene, however, these landscapes have erupted as active, unpredictable agents. Nowhere is this more palpable than in the Mediterranean basin. Once conceptualized as the Mare Nostrum—a structured space of human transit and trade—the contemporary Mediterranean sea and its encompassing landscapes are rapidly mutating into a Mare Monstrum: a volatile, feral geography where socio-ecological «monsters» emerge. From severe urban and marine heatwaves to toxic atmospheric suspensions, mega-fires, and anthropogenically altered water bodies, these phenomena disrupt inherited political, cultural, and epistemic institutions. They demand not only new bestiaries to map them but also experimental, collective practices to learn how to become with and care for them.
This panel proposes to confront this challenge by introducing and testing the conceptual framework of “devicing ecologies.” Drawing inspiration from Science and Technology Studies (STS) and the expanded notion of mediation developed by Environmental and Elemental Media Studies, we approach a conversation around the study and practice of specific techniques, arrangements, and material operations that actively articulate, sustain, and render sensible troubled landscapes, or what we wish to call “devicing ecologies.” Moving beyond generic environmental discourses, devicing ecologies emphasizes the situated, technical, and artistic / creative processes through which particular landscapes are both made palpable and ecologically viable. It underscores a double meaning: analyzing the material infrastructures that make ecologies legible, while actively devising new practices to render them habitable for different beings.
We invite a variety of empirical and conceptual takes on creative interventions that explore how diverse communities and collectives are devicing ecologies to inhabit, map, and care for the Mediterranean Anthropocene otherwise. We welcome papers addressing, but not limited to:
Localized responses to extreme heat.
Practices for living with flooding and urban stormwater infrastructures.
Everyday coexistence with toxic micro-particles and atmospheric suspensions.
Responses to environmental warfare, genocide / ecocide.
Community preparedness and practices surrounding mega-fires.
Collective responses to sacrifice zones or the effects of areas of industrial activity.
Initiatives engaging with anthropogenically altered bodies of water.
Multispecies reconfigurations of social life beyond human language.
By centering these as forms of “devicing ecologies”, this panel aims to foster a shared inquiry into the epistemic and political mediations and dispositions required to care for Anthropocene landscapes. More concretely, we ask: How can we inhabit the irreducible plurality of the Mediterranean region and landscapes while taking material responsibility of vital mediations that could continue rendering them inhabitable, therefore, not only ours but of many others.
El higienismo es la máxima que ha guiado las urbes modernas, poniendo la apertura al sol en el centro de su diseño. Pero las olas de calor extremo obligan a pensar sobre el derecho a la sombra.
¿Han intentado ir al parque con niños una mañana de verano? Habrán comprobado una realidad aterradora. Durante nuestro paseo nos topamos con calles abrasadas por el sol y pavimentos recalentados, o parques infantiles convertidos en parrillas de caucho y metal por el calor.
Desde el siglo XIX, el higienismo fue el concepto que guió el urbanismo moderno. Esta visión derribó barrios medievales de calles estrechas y sinuosas. El objetivo era abrir las ciudades al sol y al aire libre.
Hoy, ciudades como Barcelona o Sevilla ensayan planes para adaptarse. Las sombras, menospreciadas por este “urbanismo solar”, reciben ahora una atención renovada. Los umbráculos, toldos y parasoles están de vuelta para hacer las calles más habitables.
Cómo el calor amplifica las desigualdades
El antropólogo y filósofo Bruno Latour hablaba de “mutación climática” para describir aquello que el debate científico llama el Antropoceno. Esto es, la era de la afectación planetaria de los seres humanos a causa de una forma de vida moderna dependiente de las energías fósiles. Él contraponía ese término a la idea de crisis.
Así lo demuestra el Índice de Vulnerabilidad al Cambio Climático. Este instrumento del Área Metropolitana de Barcelona, creado en 2021, analiza el impacto de las altas temperaturas. Nos enseña cómo la calidad de la vivienda y la pobreza energética son factores decisivos.
Por eso, recuperar la calle en estos contextos es fundamental. Al mismo tiempo, los espacios públicos someten a los viandantes a irradiaciones solares brutales. Las personas que trabajan al aire libre lo sufren de manera muy intensa.
El acceso a la sombra se ha convertido, por tanto, en una necesidad urbana innegociable para proteger los cuerpos más vulnerables. Es decir, todas aquellas vidas que el urbanismo moderno y su irradiación total han marginado.
Soluciones low tech: oda a la sombra
Las diferencias de temperatura entre un lugar sombreado y uno soleado son abismales. Sin embargo, cabe señalar que no todas las sombras son iguales: la evapotranspiración y el follaje de los árboles ofrecen un confort térmico muy superior.
Las ciudades sufren sequías recurrentes y limitaciones de espacio en el subsuelo. Por tanto, no podemos depender exclusivamente de la vegetación; nos hace falta desplegar una serie de medidas alternativas.
¿Es posible que estemos olvidando el carácter mundano de hacer sombra? ¿Que se puede crear sombra con muy pocos recursos? Entonces, ¿por qué no utilizar soluciones low tech o autoconstruidas?
Eso nos permitiría volver a soluciones arquitectónicas ancestrales como la medina mediterránea. Aquellos callejones estrechos eran una gran oda a la sombra.
También podríamos revitalizar los umbráculos clásicos y la protección popular.
Sin embargo, la implementación de tales medidas es muy compleja dentro de los códigos urbanísticos actuales. Estas regulaciones fueron concebidas para un escenario climático ya obsoleto. Por ejemplo, muchas ordenanzas continúan exigiendo el uso de pavimentos impermeables y de estructuras de aluminio en vez de madera. En este contexto, ¿cómo podríamos articular un derecho a la sombra real?
¿Un derecho a la sombra?
Los historiadores Christophe Bonneuil y Jean-Baptiste Fressoz hablan de los problemas a los que nos aboca una gobernanza altamente institucionalizada para responder a la crisis ecológica. A menudo, grupos de expertos monopolizan las decisiones, y eso ralentiza y limita las posibilidades de acción.
Estos expertos determinan qué soluciones son viables y quién merece protección. Al mismo tiempo, relegan a la ciudadanía a un papel puramente pasivo y expectante. Para contrarrestar esta dinámica, en la Universitat Oberta de Catalunya estamos desplegando un proyecto de investigación-acción, el Departamento de Umbrología.
Conversación a la sombra. Cardedeu, Barcelona, 11 de julio. Marc Sureda/Arquitectura de Contacte, FAL
El objetivo del trabajo es repoblar la imaginación urbana colectiva con procesos abiertos y de diálogo. Con estructuras para sombrear temporalmente ciertos lugares soleados, queremos crear conversaciones urbanas reales. El objetivo no es solucionar técnicamente la insolación, sino abrir un debate ciudadano para expresar los problemas concretos que el urbanismo solar causa a una gran diversidad de gente.
Queremos articular una conversación pública abierta sobre el impacto cotidiano de vivir en estos sarcófagos infraestructurales y debatir un borrador de Ordenanza por el Derecho Urbano a la Sombra.
Inspirados por ficciones legales como el Parlamento del Loira, este texto legal especulativo entiende la sombra como un bien comunal de todas las personas y seres vivos expulsados y expuestos por el orden solar del urbanismo moderno, como las personas que trabajan al aire libre. La ordenanza reivindica la habitabilidad de toda la comunidad biótica urbana y denuncia la expulsión a la que nos arroja el urbanismo solar.
El auténtico potencial de esta dinámica participativa es una apuesta por democratizar la gestión y la intervención de la redirección ecológica que requiere el calor urbano. Necesitamos desmantelar palmo a palmo los sarcófagos infraestructurales en los que vivimos para convertirlos en espacios de refugio.
Para hacer habitables las ciudades de hoy, hay que desplazar el urbanismo solar desplegando formas de autoprotección para una soberanía climática popular.
«Les urbs modernes han estat guiades per l’higienisme, posant l’obertura al sol de les ciutats al centre de l’urbanisme i l’enginyeria. Però les onades de calor extrema obliguen a reflexionar sobre el dret a l’ombra.»
Heu intentat anar al parc amb criatures un matí d’estiu? Haureu comprovat una realitat esfereïdora. En el nostre passeig trobem carrers insolats amb paviments escalfats, o parcs infantils que són graelles de cautxú i metall sota un sol abrusador.
Avui, ciutats com Barcelona o Sevilla assagen plans per adaptar-se. Les ombres, menyspreades per aquest “urbanisme solar”, reben ara una atenció renovada. Els umbracles, tendals i para-sols tornen per fer els carrers més habitables.
Com la calor amplifica les desigualtats
L’antropòleg i filòsof Bruno Latour parlava de “mutació climàtica” per descriure allò que el debat científic anomena l’Antropocè. Aquesta és l’era de l’afectació planetària dels éssers humans a causa d’una forma de vida moderna dependent d’energies fòssils. Ell contraposava aquest terme a la idea de crisi.
Així ho demostra l’Índex de Vulnerabilitat al Canvi Climàtic (IVAC). Aquest instrument de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, creat al 2021, analitza l’impacte de les altes temperatures. Ens ensenya com la qualitat de l’habitatge i la pobresa energètica són factors decisius.
Aquestes són variables sociodemogràfiques que determinen qui pateix més la calor. Hem de repensar l’urbanisme posant la vulnerabilitat al centre. Les onades de calor condemnen moltes persones a un “aïllament fatal” dins de casa.
Per això, recuperar el carrer en aquests contextos és fonamental. Alhora, els espais públics sotmeten els vianants a insolacions brutals. Les persones que treballen a l’aire lliure ho pateixen d’una manera molt intensa.
L’accés a l’ombra ha esdevingut, doncs, una necessitat urbana innegociable per protegir els cossos més vulnerables. És a dir, totes aquelles vides que l’urbanisme modern i la seva irradiació total han marginat.
Solucions ‘low tech’: l’oda a l’ombra
Les diferències de temperatura entre un indret ombrejat i un d’assolellat són abismals. Cal assenyalar, però, que no totes les ombres són iguals. L’evapotranspiració i el fullatge dels arbres ofereixen un confort tèrmic molt superior.
Les ciutats pateixen sequeres recurrents i limitacions d’espai al subsol. Per tant, no podem dependre exclusivament de la vegetació. Ens cal desplegar tota una sèrie de mesures alternatives.
Però, potser, estem oblidant el caràcter mundà de fer ombra? Aquest procés va revelar com es pot crear ombra amb molt pocs recursos. Llavors, per què no fer servir solucions low tech o autoconstruïdes?
Això ens permetria retornar a solucions arquitectòniques ancestrals com la medina mediterrània. Aquells carrers estrets eren una gran oda a l’ombra.
També podem revitalitzar els umbracles clàssics i la protecció popular.
Tanmateix, la implementació d’aquestes mesures és molt complexa dins dels codis urbanístics actuals. Aquests codis, però, van ser concebuts per a un escenari climàtic ja obsolet. Per exemple, moltes ordenances continuen exigint l’ús de paviments impermeables i d’estructures d’alumini en lloc de fusta. En aquest context, com podríem articular un veritable dret a l’ombra?
Un dret a l’ombra?
Els historiadors Christophe Bonneuil i Jean-Baptiste Fressoz parlen dels problemes als quals ens aboca una governança altament institucionalitzada per respondre a la crisi ecològica. Sovint, grups d’experts monopolitzen les decisions i això ralentitza i limita les possibilitats d’acció.
Aquests experts determinen quines solucions són viables i qui mereix protecció. Alhora, releguen la ciutadania a un paper purament passiu i expectant. Per contrarestar aquesta dinàmica, a la UOC estem desplegant un projecte d’investigació-acció.
Disputació a l’ombra, Cardedeu, 11 de juliol. Marc Sureda/Arquitectura de Contacte, FAL
L’objectiu del treball és repoblar la imaginació urbana col·lectiva amb processos oberts i de diàleg. Amb estructures per ombrejar temporalment indrets insolats, volem crear vertaders parlaments urbans. L’objectiu no és solucionar tècnicament la insolació, sinó obrir un debat ciutadà per expressar els problemes concrets que l’urbanisme solar causa a una gran diversitat de cossos.
Així volem articular una conversa pública oberta sobre l’impacte quotidià de viure en aquests sarcòfags infraestructurals i debatre un esborrany d’Ordenança pel Dret Urbà a l’Ombra (DRETUMB).
Inspirats per ficcions legals com el Parlament del Loira, aquest text legal especulatiu entén l’ombra com un bé comunal de totes les persones i éssers vius expulsats i exposats per l’ordre solar de l’urbanisme modern, com ara les persones que treballen a l’exterior. L’ordenança reivindica l’habitabilitat de tota la comunitat biòtica urbana i denuncia l’expulsió a la qual ens aboca l’urbanisme solar.
La veritable potència d’aquesta dinàmica participativa és una aposta per democratitzar la gestió i la intervenció de la redirecció ecològica que requereix la calor urbana. Necessitem desmantellar pam a pam els sarcòfags infraestructurals en què vivim per convertir-los en espais de refugi.
Per fer les ciutats d’avui habitables, cal desplaçar l’urbanisme solar desplegant formes d’autoprotecció cap a una sobirania climàtica popular.